APOPHIS

Apophis també conegut com 2004 MN4, va ser descobert el 19 de juny de 2004 per Roy A. Tucker, David J.Tholen, i Fabrizo Bernardi. És in asteroide amb una òrbita pròxima a la de la Terra, va causar preocupació al 2004, ja que les primeres observacions indicaven una probable col·lisió amb la terra o la lluna l'any 2029. Observacions fetes els anys 2005 i 2006 van re calcular l'òrbita, i van preveure una col·lisió els anys 2036 i 2069 . Científics de la Nasa de seguida es van posar a treball per enviar una sonda per estudiar més bé l’ asteroide que pertany al  cinturó dels  asteroides i la seva trajectòria el porta a travessar l'òrbita de la Terra dues vegades en cada volta al Sol.

La sonda incorporaria un làser que amb una llum de 2.000 graus de temperatura hauria de desviar  Apophis   de la seva orbita i evita un possible impacte amb la terra. també es treballa un’ altra idea, enviar petit miralls  que posats en coordinació enviessin la llum solar  a asteroide desviant-lo uns quants quilometres.

El asteroide que té un tamany  de tres camps i mig de futbol podria arrasar una ciutat com Barcelona, i si cau al mar un tsunami amb ones que superarien els 100 mts.

Les ultimes observacions  fetes a principis de gener 2014 situen la col·lisió de  u entre un milió i esperen les observacions dels 2015 i 2016 per afirmar definitivament aquest resultat.

El 13 d’ abril de 2029, asteroide  passarà ala llibres de rècords. En aquesta data, Apophis ens creuarà a tan sols 31.300 quilometres per damunt  de la superfície terrestre.

El campo Magnetico del sol



Imagínate que de pronto las brújulas se vuelven locas: el norte deja de ser el norte y todas apuntan al sur. Todos los instrumentos de orientación de transportes y gobiernos dejan de funcionar. Las comunicaciones vía satélite amenazan con el colapso. Eso, y otras cosas más, es lo que ocurriría si el campo magnético de la Tierra se inviertiera. Y eso es lo que va a pasar en el Sol. Claro, que allí no hay ni brújulas ni transportes, solo inmensos chorros de plasma cargados de partículas que, de forma cíclica, contribuyen a invertir la polaridad del campo magnético inmenso que rodea al Sol. Tan cíclicamente que sucede cada 11 años, así que no te asustes que no es el fin del mundo. Los expertos no saben exactamente cuándo sucederá, pero sí que es algo inminente que puede tener lugar entre este mismo instante y las próximas semanas. No es algo que pase de pronto, como pulsando un botón, sino más bien un proceso: empiezan a registrarse chorros de menor intensidad, que en un momento dado tienden a cero y, poco a poco empiezan a darse chorros de polaridad contraria que sucesivamente van ganando fuerza. Así hasta dentro de otros 11 años. "Sucede con cada ciclo solar", explica el investigador colombiano Andrés Muñoz-Jaramillo, del Centro de Astrofísica del Harvard-Smithsonian. "Y sus efectos se notan en todo el sistema solar", añade. El campo magnético que deja el Sol, invisible y poderoso, debido a la rotación adquiere una forma helicoidal. Cuando cambie la polaridad del mismo hará que se 'retuerza' un poco más de lo habitual, por lo que los planetas del entorno notarán -notaremos- su influencia: en la parte negativa se pueden resentir las comunicaciones satelitales, en la positiva que nuestros astronautas y equipos espaciales estarán temporalmente más protegidos de radiaciones cósmicas. Estos cambios coinciden con los momentos de mayor actividad solar, así que se percibirá sensiblemente más brillante, con más erupciones y alteraciones electromagnéticas que, si se focalizaran hacia la Tierra sí serían problemáticas, pero que, en esta ocasión, no causarán problemas: según la NASA, este ciclo solar ha sido de una actividad considerablemente baja, así que no hay nada que temer.

LEY DEL MAGNETISMO UNIVERSAL

El magnetismo universal, es esa fuerza que mantiene en equilibrio lo grande y lo pequeño, el macrocosmos y el microcosmos, así como el sol atrae a los planetas y los mantiene girando en equilibrio alrededor de el, así como los electrones giran alrededor del núcleo y los átomos se atraen entre sí para formar compuestos y moléculas. El hombre y la mujer se atraen mutuamente y se complementan, y hay un intercambio entre ellos.
Esta ley está asociada con las tres fuerzas primarias, con la ley del 7 y con la Ley del Trogo, así como la ley de los opuestos; la fuerza centrípeta y centrífuga se deriva de esta fuerza central llamada magnetismo que es originada por el Sagrado Sol Absoluto.
Todos los cuerpos, los mundos, los hombres, etc. ejercen una fuerza de irradiación que les permite desenvolverse en el espacio que les corresponde acercándose o alejándose de los otros armoniosamente manteniendo un equilibrio.
El magnetismo permite la expansión del Universo con el alejamiento recíproco de soles, galaxias, etc., en proporción a sus fuerzas de repulsión.
Al mismo tiempo el magnetismo permite la unión de la materia con el acercamiento que experimentan los electrones, protones, átomos, moléculas, etc. de acuerdo a sus polaridades y sus fuerzas de atracción.
El átomo es en sí mismo un universo en miniatura, todos los procesos mecánicos que se realizan en el fondo del átomo se repiten en nuestro Sistema Solar.
Las investigaciones atómicas han evidenciado que en las externas regiones del átomo, existe una verdadera nube de cargas eléctricas negativas de electrones, los cuales se aglomeran en densos raudales para formar todas las corrientes eléctricas.

Mucho se ha investigado el átomo y asombra su maravilla. El centro vital de ese pequeño mundo esférico es el núcleo de carga positiva; alrededor de ese misterioso núcleo gravitan los electrones, en la misma forma en que los planetas giran alrededor del Sol.

NEMESIS


Nèmesi, és una hipòtesi astronòmica que sustenta la possibilitat que el nostre Sol formi part d'un sistema binari . En aquest sistema, l'estrella companya del Sol —encara no descoberta— s'anomenaria Nèmesi (la deessa grega de la destrució i la venjança) pels efectes catastròfics que produiria al pertorbar periòdicament el Núvol d'Oort.
Segons aquesta hipòtesi, el nostre Sol —igual que el 50% de estrelles de la galàxia— formaria part d'un sistema binari. El seu altre focus seria una estrella apagada ("morta"), una nana marró, o un petit forat negre, anomenada Nèmesi, que orbitaria entre 1 i 3 anys llum de la seva parella. Cada 26 a 34 milions d'anys, Nèmesi passaria prop o entraria en el núvol d'Oort, desestabilitzant-lo i llançant pluges de grans cometes en direcció al Sol, el que explicaria l'aparent periodicitat dels grans impactes i les extincions associades (confirmada pel registre fòssil i els estrats geològics d'iridi, un metall extraterrestre). També existeixen alguns mesuraments magnetomètrics i altres indicis que afavoririen aquesta suposició. No obstant això, el fet de no haver-se registrat un camp gravitatori associat a l'estrella posa en dubte la teoria.

Núvol d'Oort

és un núvol esfèric de proto-cometes(nuclis de cometes) que es creu que es troba en el límit més exterior del sistema solar, a una distància aproximada de 100.000 unitats astronòmiques del Sol. Encara que fins ara no s'ha pogut observar directament, basant-se en observacions de les òrbites dels cometes coneguts s'ha estimat que el núvol d'Oort és la font dels cometes de període llarg (els que tenen un període orbital de més de 200 anys).

 La interacció gravitatòria de les estrelles pròximes desvia els proto-cometes de les seves òrbites i els envia cap al Sol, on el vent solar els converteix en vertaders cometes.

presenta dues regions diferenciades: el núvol d'Oort exterior, de forma esfèrica; i el núvol d'Oort interior, també anomenat "núvol de Hills", en forma de disc.

 La majoria dels cometes de període curt es van originar en el disc dispers, però es creu que, així i tot, existeix un gran nombre que tenen el seu origen en el núvol d'Oort. Tot i que tant el cinturó de Kuiper com el disc dispers s'han observat, estudiat, i també classificat molts dels seus components, només hi ha evidència en el núvol d'Oort de quatre possibles membres.

 Ernst Öpik el 1932, que va proposar que els cometes de període llarg provenien d'un núvol extens de material en les fronteres del sistema solar. El 1950 aquesta idea va ser represa per l'astrònom holandès Jan Hendrik Oort per a explicar una aparent paradoxa: sabem que els cometes són destruïts després de diversos passos pròxims al Sol , si els cometes que avui observem haguessin existit des dels orígens del sistema solar, a hores d'ara ja haurien d'haver estat tots destruïts. Oort va estudiar les òrbites de 19 cometes, va esbrinar d'on procedien i va descobrir tres característiques notables:

• No s'ha observat cap cometa amb una òrbita que indiqui que prové de fora del sistema solar (és a dir, de l'espai interestel·lar),
• La màxima distància al Sol (afeli) dels cometes de període llarg sol ser d'unes 50.000 UA.
• Els cometes poden provenir de qualsevol direcció (no hi ha cap direcció preferent).

BASURA ESPACIAL - ESCOMBRARIES ESPACIALS

La basura espacial es un tema de preocupación que sin duda comenzará pronto a tomar importancia. Pese al pequeño tamaño de la mayor parte de los fragmentos, las vertiginosas velocidades a las que están sometidas, hacen de éstos una seria amenaza a cualquier misión que pueda ser efectuada en un futuro próximo.

Desde 1991, se han registrado al menos tres colisiones en la órbita terrestre por culpa de la basura espacial. Estas colisiones se irán multiplicando y, a la vez, aumentarán los objetos peligrosos en órbita. La progresión matemática calculada por los expertos cifran en más de 18 choques al año será el número de accidentes producidos por estas chatarras para dentro de dos siglos. La primera maniobra oficial de la evitación de la colisión de la lanzadera espacial fue durante STS-48 en septiembre de 1991.

 Un encendido del sistema de control durante 7 segundos se realizó para evitar un posible encuentro con restos del satélite 955 de Kosmos. Los expertos reconocen que hacer frente a este problema es complicado y costoso, por lo que sería necesario que los investigadores idearan nuevos métodos para solucionar esta clase de problemas.

La basura espacial ha puesto en peligro incluso a los tripulantes de la Estación Espacial Internacional. Aunque los desperdicios pasaron a 250 metros, los seis astronautas que permanecían abordo se vieron obligados a realizar una evacuación de emergencia y a refugiarse en las dos naves Soyuz acopladas a la estación.

 Medidas preventivas:

 Entre las medidas que se están comenzando a tomar para evitar riesgos se encuentran:

* Estudio y medida de objetos mediante radar, así como mediante telescopios ópticos.

* Intento de reducir el número de objetos que puedan convertirse en basura espacial.

* Establecimiento de acuerdos internacionales.

Les escombraries espacials és un tema de preocupació que sens dubte començarà aviat a prendre importància . Malgrat la petita grandària de la major part dels fragments , les vertiginoses velocitats a què estan sotmeses, fan d'aquests una seriosa amenaça a qualsevol missió que pugui ser efectuada en un futur pròxim. Des de 1991 , s'han registrat almenys tres col · lisions en l'òrbita terrestre per culpa de les escombraries espacials .

Aquestes col · lisions s'aniran multiplicant i , alhora , augmentaran els objectes perillosos en òrbita . La progressió matemàtica calculada pels experts xifren en més de 18 xocs a l'any serà el nombre d'accidents produïts per aquestes ferralles per d'aquí a dos segles . La primera maniobra oficial de l'evitació de la col · lisió de la llançadora espacial va ser durant STS -48 al setembre de 1991 .

Un encendre l'ordinador de control durant 7 segons es va realitzar per evitar una possible trobada amb restes del satèl · lit 955 de Kosmos . Els experts reconeixen que fer front a aquest problema és complicat i costós , per la qual cosa seria necessari que els investigadors ideessin nous mètodes per solucionar aquesta classe de problemes . Les escombraries espacial ha posat en perill fins i tot als tripulants de l'Estació Espacial Internacional .

 Encara les deixalles van passar a 250 metres , els sis astronautes que estaven a bord es van veure obligats a realitzar una evacuació d'emergència ja refugiar-se en les dues naus Soyuz acoblades a l'estació.

Mesures preventives:

 Entre les mesures que s'estan començant a prendre per evitar riscos es troben:

 * Estudi i mesura d'objectes mitjançant radar, així com mitjançant telescopis òptics.

 * Intent de reduir el nombre d'objectes que puguin convertir-se en escombraries espacials.

 * Establiment d'acords internacionals.